Art Contemporani

Ressenyes

Antoni Fabrés

Aquesta exposició es proposa recuperar l'obra d'un pintor català que en vida va tenir un gran èxit, però que l'inexorable pas del temps, i amb ell les diferents generacions historiogràfiques, van deixar en l'oblit.

Del 31 de maig al 29 de setembre de 2019.

La mostra serà un recorregut per l'obra d'Antoni Fabrés i Costa.

Va ser un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista molt influenciat per Fortuny.
Fill de Gaietà Fabrés i de Magina Costa, va néixer a la vila de Gràcia. El seu pare va ser el seu primer mestre tan de pintura com d'escultura, demostrant des de molt petit extraordinàries habilitats. En 1867 obté una medalla i ingressa a l'Escola de Llotja de Barcelona va estudiar escultura. El 1875 va rebre un premi pel qual es va anar pensionat a Roma on aviat va deixar de realitzar escultures i va consolidar el seu mestratge en la pintura. Va treballar a Barcelona entre 1886 i 1892, quan va marxar a viure a París, on el seu prestigi internacional va augmentar, gràcies al suport del seu marxant Adolphe Goupil i els nombrosos premis guanyats.

El president de Mèxic, Porfirio Díaz, el va nomenar inspector general de Belles Arts de Mèxic, càrrec que va ostentar fins al 1908. Va tornar a Roma on va morir el 1936.

Localització: El Museu Nacional d’Art de Catalunya està ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes com a Museu d'Art de Catalunya, aplegant la col·lecció medieval. Posteriorment, el 1995, ja com a Museu Nacional d'Art de Catalunya, s'inauguren les sales noves d'art romànic i de manera successiva es va ampliant la presentació pública dels fons, procés que culmina el 2004 amb la presentació nova d'art modern.

La veritat, es que abans de veure aquesta exposició, anava amb un cert escepticisme, perque no es del meu estil o gustos.

Però, una vegada dintre, hem vaig adonar de la importancia d'Antoni Fabres en el món artístic per a altres molts artistes com ell. Observant el realisme de les seves obres hem vaig quedar alucinat, sobretot en l'apartat de las dones, al principi m'inquietaven aquestes mirades fixes cap a l'espectador, pero quan la guia ens va explicar el perque d'aquests rostres destroçats vaig pensar:

Guau, osigui que hem mires així perque has estat oprimida tota la teva vida fins tornar-te boiga?

Amb la crítica social que contenien aquestes obres vaig quedar mes que satisfet respecte la resta de l'exposició, la millor part sense dubte per mi.

Puc dir que l'exposició, en un inici hem semblava molt simple i nomès un realisme buit sense cap misatge, pero conforme anavem avançant, i descubriem coses de la vida d'Antoni, era molt més interessant i dramátic, això li dona un plus desde el meu punt de vista. I com ja he dit abans, el que més hem va impactar i agradar de totes les obres, va ser l'apartat de les dones.

Oriol Maspons

Primera gran exposició retrospectiva sobre l'obra del fotògraf barceloní Oriol Maspons. L'exposició, de gran format, recorrerà més de quatre dècades d'intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat, contextualitzant la seva producció i donant suport a la investigació en la recuperació de material documental -llibres, revistes, caràtules de discos, etc.-, per conèixer també el destí final de les fotografies de l'autor.

Del 5 de juliol de 2019 al 12 de gener de 2020.

Oriol Maspons (Barcelona, novembre de 1928 - ibídem 12 d'agost de 2013) va ser un fotògraf català. Immortalitzar els anys de la Gauche Divine i el Somorrostro de Barcelona i autor va contribuir de manera decisiva a la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya durant la dècada dels seixanta.

Aquesta va ser l' exposició mes vistosa degut a les fotografies de Maspons, personalment no hem van transmitir res més que indiferencia o simplement documental, degut a les diferents epoques de les fotografies i a com es veu l'evolució de la societat conforme pasen els anys.

Pero com tampoc sóc un expert analitzant obres fotografiques no puc afegir gran cosa més sobre aquesta exposició, ja que, a més a més no m'intersava molt i això, afecta bastant a l'hora de fer una resenya.

El Víbora

Aquesta exposició és un homenatge a El Víbora i als seus autors, quan es compleixen 40 anys de la publicació del primer número d'aquesta mítica revista de comix que va marcar a diverses generacions de les dècades dels vuitanta i noranta.

La mostra se centra en la primera etapa de la revista, en els inicis de la democràcia, quan Barcelona es va erigir com el centre de la cultura underground que s'havia iniciat en els anys seixanta del segle xx als Estats Units.

Del 21 de juny al 29 de setembre de 2019.

El Víbora va ser una revista de còmics espanyola, de periodicitat mensual, orientada especialment al còmic underground, que va començar a publicar-se al desembre de 1979 i va desaparèixer al gener de 2005, després d'haver publicat més de 300 exemplars i diversos especials.

Aquesta va ser la expo que més hem va agradar, degut a que desde ven petit he sigut fan dels cómics.

Encara que al principi les portades i diferents dibuixos hem van repugnar una mica mentres les observava, esta clar que va tenir exit degut a la quantitat considerable de referencies a temes socials com el racisme, el sexe, les drogues, el alcohol, la política...

I l'obre que més hem va impactar, era la de Snoopy violant al seu secretari, Snoopy es un simbol important a la infancia de molta gent, i veure aquella escena no hem va agradar gens, encara que fos una altre critica especifica.

Com a conclusió, l'exposicó era bastant breu i consiça, molt explicita al mostrar escenes crues però, amb molt bona critica social al derrere utilitzant l'humor com a recurs, la qual cosa sempre suma un punt positiu per mi, ja que per confrontar les parts dures de la vida, es més facil posar una sonrisa a les nostres cares i riurens de les circunstancies.

Josep Renau: el combat per una nova cultura

Treball previ:

Es presenta l’exposició més extensa dedicada a Josep Renau feta fins ara a Catalunya. Aquesta repassa en quatre grans àmbits la trajectòria artística i personal de Josep Renau: Els inicis artístics i la implicació amb el govern de la II República, La consolidació artística, el compromís polític i les turbulències de l’exili, La seva obra més coneguda: una sèrie de fotomuntatges polítics imprescindibles i L’exili a Berlín Oriental: llums i ombres a un país comunista.

Josep Renau i Berenguerva ser un pintor, cartellista polític, fotomuntador, publicitari i professor valencià que és considerat el cartellista més important de la Guerra Civil espanyola.

Entre 1919 i 1925 va estudiar Belles Arts a València. Va guanyar el seu primer concurs de cartells amb 18 anys. Va treballar també com a fotògraf i muralista i els seus cartells cinematogràfics eren apreciats en tot el món.

Va ser militant del Partit Comunista d'Espanya des de 1931 i la seva celebritat es forma amb els cartells editats per a donar suport a la República durant la Guerra Civil tot i que també atenia encàrrecs comercials.

Va ser professor de Belles Arts en la Universitat de València i en acabar la guerra, passa a França i és internat en un camp de refugiats a Argelers. Més tard aconsegueix un visat per a Mèxic al maig de 1939, on treballarà per a revistes espanyoles en l'exili. L'any 1958 deixà Mèxic per a instal·lar-se a Berlín Oriental on va realitzar murals i fotomuntatges.

Durant la visita:

L'exposició "El combat per una nova cultura", exposada al Born està dedicada a l'artista Josep Renau.

amb la seva obra formada per cartells i grans murals on es pot veure en l’ús del fotomuntatge el seu compromís social i la seva finalitat política.

Les obres estan ordenades cronològicament, i al mateix temps per estil i temàtica:

La forja d'un artista, dels des inicis fins la guerra civil (19O7-1939): etapa amb estètica déco propia de l'època (formes simplificades, tintes planes i temes frívols). Presenta la seva obra a Madrid i consseguiex un gran éxit públic. S'afilia al partit comunista i utilitza la seva obra com a propaganda dels valors i la lluita republicana.

L'exili mexicà (1939-1958): quan acaba la guerra civil, s'ecilia passant pel cam`de concentració D'argelers. A Mèxic hi està 2O anys on enforteix els seus ideals comunistes i s'implica en els conflictes de la sociat mexicana fent obres de crítica i també encàrrecs pel govern mexicà.

"The american way of life" (1949-1976): és una sèrie de fotomuntatges on critica la societat de consum i la fascinaciò que aquesta desprèsn agafant el model i societat americana com a màxim exemple. També retracta el racisme, les polítiques imperialistes i la cosicicació de la dona. Utilitza colors intensos i distorisions òptiques.

Els anys de teló d'acer i el final (1958-1982): Marxa de mèxic desprès de patir atemptats, es trasllada a Berlín on fa art polític per l'estat comunista. Fa murals amb temàtica tecnocientífica. També fa una sèrie de nus femenins.

Arts Santa Mònica: Young gallery weekend

Treball previ:

L’Arts Santa Mònica és un centre pluridisciplinari dedicat a impulsar la creació de la cultura catalana contemporània de qualitat, amb una especial atenció a la cultura digital que es fa a Catalunya. El seu objectiu és servir com a plataforma de difusió de la creativitat contemporània al nostre país.

Young Gallery Weekend és un esdeveniment d'art contemporani en el qual participen galeries, espais creatius, artistes i projectes culturals emergents i independents. Generador d'avantguarda, YGW dóna visibilitat al panorama cultural contemporani amb les propostes més innovadores.

Durant la visita:

L'exposició "(Al)most life, after all" persenta una sèrie d'obres de diferents autors que demostren que la vida és art a través dels seus mecanismes. Són obres que tenen la tecnologia com a tema o com a mitjà en comú. El Young Gallery Weekend, es qüestiona l'antropocentrisme i donanat una alternativa utilitzant la tecnolgia. El que intenta aqeusta exposició és fer reflexionar l'espectador sobre fins a quin punt som necessaris els humans, fins i tot a l'hora de crear i fer art.

Les obres no segueixen cap ordre, són de diversos artistes i estils.

Caixafòrum: En caiguda lliure

L'exposició "En caiguda lliure" fa servir la imatge de caiguda com a metàfora del clima de transformació accelerada en què vivim. La proposta es centra en obres des de 1969 fins a l’actualitat dels artistes: Àngles Ribé, Dara Birnbaum i Dan Graham, Runa Islam, Rosemarie Trockel, Andreas Gursky, Iman Issa, The otolith group, Georg Baselitz, June Crespo, Prdro Barateiro i Eduard Escoffet.

L’exposició analitza de manera integrada diferents accions i narratives que estructuren el present,."En caiguda lliure" s'aproxima al context actual amb dinàmiques de diversos moviments socials. Així doncs, l'exposició utilitza el terreny de l'art com un fòrum en què es proposen diferents maneres de llegir el món.

Les obres no tenen un ordre concret, sinó que el que ha triat el comissari. Cada obra pertany a un artista diferent i potser a una temàtica diferent, però entre elles estan totes relacionades. Així el que es dona en aquesta exposició no és tant el significat de cada obra sinó el doble sentit que ha aconseguit donar el comissari a cada obra agrupant-les totes sota aquest títol. Les temàtiques anaven sobretot centrades en problemes socials com els rols de gènere, el racisme, la contaminació, els mitjans de comunicació, el capitalisme explotador...

Personalment m'ha semblat molt interessant aquest fet de extreure l'obra de la seva intenció original i donar-li una altra completament nova fent del comissari un artista més. En qwuant a les obres en sí no m'han cridat gaire l'atenció en general.

Caixafòrum: Òpera. Passió, poder i política.

Òpera. Passió, poder i política" és una exposició on es poden veure vuit representacions dels teatres principals d'Europa, vuit òperes diferents ordenades cronològicament, i originàries de diferents localitats:

"L'incoronazione di Poppea", 1642 a Venècia, del compositor Claudio Monteverdi
"Le nozze di Figaro", del Wolfgang Amadeus Mozart del 1786 a Viena. Viena era el focus principal de la música i l'òpera europees de l'època, i també era la ciutat de la il·lustració, un centre de debat intel·lectual que atreia milers de viatgers i en què florien les noves tendències
"Tannhäuser" de Richard Wagner a París, 1861. París era una capital internacional de la cultura que atreia molts artistes, músics i industrials. L’estrena de Tannhäuser va causar una gran polèmica entre els amants de l’òpera tradicional.
"Salome" de Richars Strauss, Dresden 1905.
"Rinaldo", de Georg Friederich Händel, a Londres el 1711. Händel va rebre l’encàrrec de compondre la primera òpera que es cantaria en italià a Londres. Van haver crítiques d’aquells que veien aquest gènere com una amenaça per al teatre britànic tradicional.
"Nabucco", de Giuseppe Verdi a Milà, 1842.
"Pepita Jiménez", de 1896 a Barcelona, Isaac Albéniz.
"Lady Macbeth del districte de Mtsensk" de Dmitri Xostakóvitx, Leningrad 1934. Van cercar una estètica que transmetés la nova ideologia política de la Rússia soviètica, lluny de les tradicions de l’Europa occidental.

A través d'aquestes 8 òperes que vam poder escoltar a través d'uns auriculars connectats amb les òperes per sales, vam poder descobrir els decorats que utilitzaven, la vestimenta i alguns dels objectes més representatius de l'època i l'obra. També va ser una bona manera d'entendre a través de la música i les històries el context històric tant diferent entre peça i peça i país.

FotoColectania: LA MOVIDA. Crónica de una agitación.

La mostra ofereix una aproximació a aquest moment històric des de la fotografia en diferents àmbits i mirades.

Després de diverses dècades de dictadura, en la transició espanyola va aparèixer una nova generació fascinada per la modernitat i la idea del nou, amb creadors procedents de diferents camps com la música, la moda, el cinema, la pintura o la fotografia .

L'excepcionalitat de la fotografia d'aquest període és precisament la seva aportació individual, reflex de la diversitat dels mons en què es van bolcar i de les seves riques personalitats des del punt de vista fotogràfic donant molts punts de vista d'aquest moviment retratat des de dins.

L'exposició es centra en l'obra de quatre fotògrafs d'aquest moviment, cadascú diferenciat per un color distintiu de la paret en la que es presenten les fotografies.

Pablo Pérez-Mínguez: Sota el lema del "Tot s'hi val", el resultat és una impactant imatgeria gamberra dels personatges més rellevants de l'època. Sobretot va realitzar fotografia d'estudi fet en un pis acabat d'heretar on, amb colors vius i vestimentes diferents fotografiava amics abans i després de concerts. També va fer moltes fotografies durant aquestes fetes aconseguint documentar tot aquest moviment des de dins.

Miguel Trillo: retrata la llibertat del carrer i la joventut de moment, agrupada en tribus segons la seva manera de vestir i els seus comportaments. "Els grups sempre feien el mateix sobre l'escenari, sempre representaven el mateix paper, ja fos a París, Roma, Londres o Madrid. Però al pati de butaques, a la sorra de la plaça, l'espectacle era nou cada vegada ".

Ouka Leele: Les seves fotografies segons ella eren quotidianes encara que el resultat és oníric i ple d'artifici. Per representar amb total veracitat com ella veia aquelles escenes que retratava pintava amb aquarel·la escenes captades en blanc i negre, per després fotografiar-les amb diapositives per aconseguir colors més vibrants.

Alberto García-Alix: Les seves imatges constitueixen una altra crònica del moment, que ens mostra a una generació que també va ser arrasada per la droga i la sida mostrant-nos l'altra cara de tot aquesta cultura. Ell va realitzar fotografies tant en color com en blanc i negre d'escenes quotidianes que vivien ells i els seus amics. També va fer fotografia de moda, però escollint com a models les persones més properes a ell.

Fundació Vila Casas: Monòleg, diàleg i concepte.

La col·lecció permanent de pintura de Can Framis reuneix molts artistes importants per poder entendre i tenir una idea de la pintura contemporània catalana i el panorama artístic català. Alguns són Albert Ràfols-Casamada, Josep

Guinovart, Amèlia Riera, Antoni Llena o Jaume Plensa.

Aquesta col·lecció tracta qüestions com com la convivència de diferents autors o d’un mateix autor amb si mateix i els seus diferents moments creatius per que ens plantegem com es crea un diàleg entre les diferents disciplines i llenguatges creatius que coexisteixen avui dia i com les utilitzen diferents autors o un mateix autor dins d'una obra.

Els mateixos organitzadors de l'exposició argumenten que: "La contraposició, la juxtaposició, la concentració, la dispersió o, fins i tot, l’absència permeten variar, transformar o modificar significats, valors o sentits, però també enriquir i completar conceptes, proposar-ne de nous, preservar les nostres conviccions o bé revisar-les."

Personalment m'ha agradat molt aquesta col·lecció i poder veure els diferents autors contemporanis i més actuals d'aquí Catalunya. Algunes obres m'han cridat més l'atenció que altres però en general m'ha sorprès com utilitzaven les diferents tècniques tots els autors i cop no es limitaven a crear només amb pintura o només amb un estil. Puc destacar l'obra de l'autora Lita Cabellut, és una de les que m'ha agradat més i m'ha semblat molt interessant.

Victor Papanek: La política del disseny.

Victor Papanek va ser un teòric del disseny el qual considerava el disseny com una professió política ja que aquesta té conseqüències sobre la societat, el medi i l'ecologia. Ell és d'origen austríac però a rel de la 2a Guerra Mundial va haver d'emigrar a Estats Units. Allà ell va formar part d'un grup d'intel·lectuals, arquitectes i dissenyadors que volien transformar Europa i Estats Units.

Aquesta exposició recull el treball de Papanek, dels seus estudiants i alguns dissenyadors de l'època. També altres obres del segle XXI que mostren la teoria de Papanek. En general tracta sobre la responsabilitat social, moral i ètica que tenen els dissenyadors. al'ora de fer la seva obra i la repercussió que té aquesta. S'organitza en quatre sales:

Connexions creatives: instal·lació amb imatges i pel·lícules sobre els principis bàsics de Papanek i la seva època i un mapa amb els noms de la xarxa de persones influents com per exemple l'arquitecte Frank Lloyd o l'intel·lectual Marshall McLuhan.
La vida i l'època de Papanek: obres de Victor, els seus estudiants i altres dissenyadors de l'època. Es mostren els principals moments de la seva vida.
Hi ha algú normal, aquí?: obres en les que ell s'interessa per la pobració més vulnerable i les minories a rel d'una obra feta per facilitar les tasques culinàries a la seva que era molt baixeta. Aquestes minories van ser els infants, les dones, la gent gran, les persones amb diversitat funcional i les persones dels països del "tercer món". A rel daixò es planteja i qüestiona la normalitat. En quan a les obres dels seus estudiants i altres artistes, s'inclouen aquelles que tenen com a tema la inclusió social.
Una visió de conjunt: obres que tracten temes com l'impacte del disseny en la producció, el consum, la comunicació i el medi ambient. Ell xreia que tot té un impacte en l'entorn. i que la tecnologia no és l'única solució als problemes del món.

Personalment penso que encara que tingués una ment oberta i revolucionària per a l'època, crec que no va acabar de deconstruïr-se del tot mai. Intentava fer projectes d'inclusió, antiracistes i de contribució social, però ho feia amb cert paternalisme i sense admetre el conflicte del gènere. Va fer bons treballs i la intenció va ser molt bona però no va tenir en compte certs aspectes molt importants ja que en el fons no deixava de ser un home europeu, blanc i normatiu.

Fundación Mapfre: Tocar el color. (La renovació del pastel)

Aquesta exposició proposa analitzar el lloc del pastel davant de la venerable pintura a l'oli, així com les raons que van portar a diversos artistes dels segles XIX i XX a recórrer a aquest mitjà i reclamar-ho.

Articulat en 10 trams cronològics, l'exposició posa en relleu els principals moments i les grans figures del Renaixement del pastel en la primera modernitat, un moment que converteix aquesta tècnica en un art per dret propi. Està composta per 98 obres de 68 artistes.

La renovació del pastel aprofundeix en la història del ressorgiment del pastel a partir de la dècada de 1830, quan apareix el terme «pastelista», fins les seves evolucions al segle XX. Si bé la tècnica del pastel va al segle XVIII va tenir un gran auge mai va arribar a conquerir de el tot la seva legitimitat davant de la pintura a l'oli, disciplina que dominava.

Artistes com Eugène Boudin, Odilon Redon o Edgar Degas, s'expliquen entre aquells que, a l'apostar per aquesta tècnica, van conferir un estatus innovador a l'ocupació de les barretes de pastel; una posició nova que es va mantenir al llarg de la primera meitat de segle XX aplicada a la ruptura de llenguatges que inaugura la generació posterior amb, entre d'altres, Pablo Picasso, Joan Miró, Maria Blanchard o Theo van Doesburg.

Personalment em va sorprendre molt moltes de les obres exposades pel seu nivell de detall i la gran expressivitat dels traços que aconseguien realitzar. També em va agradar molt poder veure la tècnica del pastel a través de diversos corrents artístics com era l'expressionisme i també poder veure en les obres aquest fet en què els artistes van reclamar aquesta tècnica fent ús del pastel en temàtiques històriques i retrats burgesos pròpies de l'oli.

Antoni Tàpies: Certeses Sentides

Antoni Tàpies va ser un pintor, escultor i teòric de l'art català i un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle XX.
Ell va ser autodidàctica i va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle XX, en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana.

Aquesta exposició recupera l'exposició Certeses sentides, ampliada amb peces que no s'havien inclòs a l'edició anterior del 1991, on es presentava un conjunt d'obres sobre un material tèxtil sintètic que feia servir per cobrir i protegir el terra de l'estudi, i ara acompanyada d'una sèrie d'escultures de bronze i de terra xamotada del mateix període.
Tàpies hi va desplegar el seu repertori d'imatges: les creus, les ulleres, l'autoretrat, el cos, el crani i els ossos, la cadira, el paisatge, les lletres i les xifres. En conjunt hi predomina una certa tristor, fins i tot un cert pessimisme.
Vivia un període en què feia referències constants a la mort i, més específicament, al dolor, al dolor físic que porta implícita la vida. No és una al·lusió al dolor per victimitzar-se sinó per ser-ne conscient i superar-lo.

Personalment m'ha agradat molt l'exposició i més el fet que la poguéssim fer guiada, ja que la guia ens va marcar els punts i elements importants de l'obra de tàpies per poder comprendre-la millor, així comla seva tècnica, els materials iel seu simbolisme tan marcat.

Bill Viola: Miralls de l'invisible.

presentada a La Pedrera, a Barcelona.

ofereix un ampli recorregut per la trajectòria de l’artista, que ha evolucionat en paral·lel al desenvolupament de la tecnologia del vídeo al llarg dels darrers quaranta anys, i abasta des d’obres significatives dels seus inicis, com The Reflecting Pool (1977-1979), fins a creacions recents com Martyrs (Earth, Air, Fire, Water), un encàrrec fet per la catedral de Saint Paul de Londres, on s’exhibeix de manera permanent des del 2014.

Aquesta exposició se centrava en dubtes universals com el naixement, la mort, el dolor, la redempció, el pas del temps, estats d'ànim... a través d'un conjunt d'obres sense paraules, amb una imatge que genera sensacions profundes a l'espectador utilitzant elements tant característics seus com pot ser l'aigua i la càmera lenta sempre buscant la manera de avançar-se a les capacitats de la tecnologia del moment

Aquest moviment alentit i que es va repetint en bucle fa que l'espectador se submergeixi en un món interior, aprofundint així en les experiències fonamentals de l'existència per, tal com diu l'autor, "despertar l'ànima".

Feminismes.

L'exposició "Feminismes" estarà exposada al CCCB del 19 de juliol de 2019 al 5 de gener de 2020. Aquesta està composta per dues parts: La primera és «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena», i la segona «Coreografies del gènere». L'objectiu és posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys 70 i els feminismes actuals. Es poden veure diferents mitjans com la fotografia, el cinema, el vídeo, la performance i els happenings..., fa un recull d'obres que, des del 1970 s'han obert al feminisme i a les quals s'ha imposat el terme gènere

L’avantguarda feminista a la dècada dels setanta va reescriure el cànon de la història de l’art. Mostra més de 200 obres de 73 artistes com ara Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, ORLAN, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson.

El CCCB ha incorporat a l’exposició vuit artistes locals: Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé i Dorothée Selz.