Manel Clot
Fou un historiador i crític d'art Català. Llicenciat en història de l'art per la Universitat Autònoma de Barcelona, fou professor de la Universitat Pompeu Fabra i de l'Escola Eina. També, fou comissari d'exposicions en galeries i institucions.
Més informació a https://ca.wikipedia.org/wiki/Manel_Clot.
Marta Galán
Carles Congost
Marta Galán Sala (Barcelona, 1973) és Llicenciada en Filologia Hispànica (UAB, 1996), Màster en Edició (IDEC, Pompeu Fabra, 2000), Diploma d'Estudis Superiors Especialitzats (DESE) en Arts Escèniques (Institut del Teatre / UAB, 2003), Màster en Gestió Cultural (UOC / Càtedra UNESCO de l'UdG, 2012) i, principalment, autora i directora de projectes ESCÈNICS des de 1999. des dels 15 anys entra en contacte amb l 'art escènic de manera autodidacta i, després d'haver passat per Diferents escoles de formació de l'actor i de dramatúrgia a Figueres, Girona i Barcelona, el 1997 és desplaça a Buenos Aires per a estudiar "dramatúrgia i dirección" al'EMAD (Escola Municipal d'Art Dramàtic).
A partir de 1999 torna a Barcelona i crea su pròpia companyia. Ha estrenat més d'1 quinzena d'obris escèniques d'autoria i direcció pròpia amb Diferents Equips creatius i amb una destacada Projecció nacional i internacional.
És un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1994. Ha format part de nombroses exposicions tant individuals com col·lectives a nivell nacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals i auditius com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. Més informació a https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Congost
Cindy Sherman
Ella mateixa, una càmera fotogràfica i una mica d'attrezzo és la matèria primera que Cindy Sherman ha necessitat per afegir el seu nom a l'elenc dels grans fotògrafs de la segona meitat del segle XX, encara que ella, més que fotògrafa, es consideri una artista visual que utilitza la fotografia. El mèrit d'aquesta artista no ha estat només captar una imatge més o menys impactant o original amb la seva càmera, sinó utilitzar-se a si mateixa en les seves representacions i ser capaç de materialitzar el missatge que volia transmetre. Nascuda a Nova Jersey el 1954, Cyntia Morris Sherman no va manifestar la seva vocació artística fins que va arribar a la Universitat de Buffalo. Allà va començar pintant, però aviat es va adonar que no era el seu; de la pintura reconeix: «... no hi havia res més a dir. Estava meticulosament copiant un altre art i llavors em vaig adonar que només podia fer servir la càmera i desenvolupar les meves idees amb ella ». I certament, va ser en la fotografia on va trobar el seu mitjà d'expressió, arribant a convertir-se en una de les fotògrafes més rellevants.
Les imatges de les seves començaments, potser les més representatives de la seva obra, aviat van cridar l'atenció del públic. Entre 1977 i 1980 realitza la sèrie Untitled Film Stills en què es retrata a si mateixa adoptant multitud de clixés femenins típics de la societat masclista (prostituta, mestressa de casa, drogoaddicta, despitada, ballarina). Les seves imatges, realitzades en blanc i negre, s'assemblen a fotogrames de pel·lícules dels anys 40-50. En veure, no és possible deixar de recordar a Hitchcock, Visconti o Truffaut, de pensar en el familiars que resulten, si no estaran tretes d'algun film de cinema negre o l'hiperrealisme italià. Des d'un principi, no ha volgut donar títol a les seves obres, que són conegudes pel seu nombre d'inventari ... és l'espectador a qui correspon atribuir un significat a la imatge.
Orlan
Mireille Suzanne Francette Porti (Sant-Étienne, França, 30 de maig de 1947) artísticament coneguda com Orlan, és una artista multimediàtica caracteritzada per realitzar performances quirúrgiques realitzades al seu cos els quals, en ocasions, transmet en viu per a d'algunes galeries i museus.
La seva manera d'entendre l'art, dins del que es coneix com a "art corporal" (o l'art del cos), ha fet que des dels anys seixanta fins a l'actualitat hi hagi modificat el seu cos mitjançant la cirurgia. Abans de decantar-se per aquesta, la feina d'Orlan era una feina típica d'una artista feminista amb l'objectiu de construir identitats múltiples mitjançant caracteritzacions diferents. Des dels seus inicis es va decantar pels performances, la fotografia, el vídeo, multimèdia i escultura interactiva, i en els seus treballs qüestionava el típic imaginari femení occidental al llarg de la història de l'art. En els anys 90, es va centrar en el tema de la identitat femenina a través de la iconografia cristiana, per a això va treballar amb la seva pròpia imatge introduint-la en un context barroc especialment herètic.
Janna Sterbak
Es una artista txeca, utilitza sovint la metàfora de la casa, que apareix relacionada amb el tema de l’espai (obert/tancat, exterior/interior), sempre vinculada a estats d’ànim i també a aspectes sensorials (el gust, l’olor). Hi ha una sèrie de temes recurrents: el cos, el doble, el mimetisme, el parasitisme, l’experiència de la vivència d’al·lucinacions sensorials, com a forma de desvetllar la qüestió de la natura i dels límits de l’ésser. L’obra i la natura es relacionen amb la referència a l’animal i la màquina, o en el tema del vestit a través del qual aborda el tema del cos (el vestit de carn que es podrirà a Vanitas: Flesh Dress for an Albino Anoretic). Molts dels seus treballs proposen imatges de transformació i de transmutació.
Leigh Bowery
Va ser un artista de performance australià, promotor del club i dissenyador de moda. gaudia de la creació de vestits i, sovint, de públic sorprenent.
Va fer diverses col·leccions i espectacles a Londres, Nova York i Tòquio. Ha influït en dissenyadors i artistes. Era conegut per disfresses creatives, maquillatges, perruques i barrets, tots ells combinats per ser cridaners i inventives i sovint divertits o bells.
Isaki Lacuesta
Isaki Lacuesta (Girona, 1975) és un director de cinema i guionista gironí que en la seva producció engloba tant el documental com la ficció o les videoinstal·lacions. Compagina el cinema amb la docència.
Óscar Orengo
Óscar Fernández Orengo, fotògraf nascut a Sant Sebastià i destacat per elaborar treballs relacionats amb el món dels directors de cinema, especialment espanyols i llatinoamericans. Una autèntica proesa que aconsegueix posar cara als principals creadors de la nostra història audiovisual.
Responsable de foto-fixa en pel·lícules com "La dona sense piano" de Javier Rebollo, "Aita" de José Maria de Orbe, "Els Passos Doble" d'Isaki Lacuesta, "Menú Degustació" de Roger Gual, "Tots Volem el Millor per a ella "de Mar Coll o" Van morir per sobre de les seves possibilitats "d'Isaki Lacuesta.
Pep Admetlla
Pep Admetlla, escultor i dissenyador industrial, posseeix una àmplia formació de la qual es pot destacar: màster en disseny industrial i desenvolupament del producte, màster en aqruitectura i art, postgrau en muntatges expositius i museístics, estudis d'Història de l'Art, postgrau en neuropsicopedagogia ... Ha estat professor del màster d¡Arquitectura Art i Espais Efímers de l'ETAB-UPC i convidat en seminaris, conferències, màsters i tallers en diferents institucions i universitats.
Mery Cuesta
Mery Cuesta (Bilbao, 1975) és crítica d’art, comissària d’exposicions i dibuixant.
L’any 2002 es trasllada a barcelona, on es fa crítica d’art i escriu i dibuixa diverses tires còmiques d’art contemporani.
Com a comissària, els seus projectes són de temes com la cultura popular, l’Outsider art (l'art creat fora dels límits de la cultura oficial,per exemple art fet per malalts psiquiàtrics) l’anàlisi de la imatge audiovisual, etc.
En l’àmbit del còmic, dirigeix el màster d’il·lustració i còmic de l’escola Elisava de Barcelona, i també realitza diferents sèries de còmics.
Va ser baterista i va tocar en un grup de punk rock anomenat Crapulesque durant 8 anys, del 2008 al 2015, i actualment ha fet un projecte musical experimental en el qual interpreta pàgines i narratives del còmic amb percussió.
El treball de Mery Cuesta com a crítica, comissària i docent en relació amb el còmic té una motivació experimental. Els seus interessos giren al voltant de la reflexió sobre els formats expositius del còmic, i també la seva traducció a d’altres llenguatges com ara el ritme o el llenguatge tàctil, tal com va posar en pràctica en el comissariat del Pavelló Català a la Biennal de Venècia 2017.
Totes aquestes temptatives de creuar el còmic amb formes de producció i lectura atípiques formen part d’una línia de recerca sobre la naturalesa del llenguatge del còmic que parteix de l’experiència, més que no pas de la teoria.
Christian Marclay
Christian Marclay és un artista visual i compositor que va néixer a San Rafael (California) l’any 1955 tot i que es va criar a Ginebra (Suïssa), el seu pare era suís i la seva mare nord-americana.
Va estudiar a l’Ecole Supérieure d’Art Visuel a Ginebra, al Massachusetts College of Art and Design de Boston, durant aquesta etapa va col·laborar en diversos projectes musicals, i va trobar inspiració en l'energia de les arts escèniques i el punk rock, també va estudiar a la universitat de Cooper Union a Manhattan i es va llicenciar en Belles Arts.
L’any 2011 es va casar amb Lydia Yee.
Durant els últims anys Marclay ha estat vivint a Nova York i Londres. L’obra de Marclay explora les connexions entre so, soroll, fotografia, vídeo i pel·lícula.
Gran part del seu art explora les relacions entre el so i la imatge.
Marclay va incorporar amb freqüència els sons pregravats i mecànics produïts pels discs de vinil reproduïts en tocadiscs, i aquesta sorollosa experimentació aviat es va convertir en el focus central del seu art.
Tot i que les tocadiscs havien estat emprats en la creació de nova música per compositors com John Cage i els primers DJs de hip-hop, l'extrem de les manipulacions de Marclay, va tallar el vinil i va tornar a acoblar els fragments per formar noves seqüències de so, es va considerar innovador. Com a DJ d'avantguarda (o "turntablist") va col·laborar amb músics com John Zorn i la banda Sonic Youth, i ocasionalment va llançar enregistraments.
Marcel Duchamp
Va ser un pintor i escultor francès, creador dels ready-made. Participa d'una llarga carrera artística en diversos moviments artístics com el dadaisme, el futurisme, el cubisme i també del surrealisme. La seva influència en artistes i moviments posteriors és considerable i abasta fins a l'art més actual.
Josep Renau i Berenguer
Josep Renau i Berenguer (València, 17 de maig de 1907 - Berlín, 11 d'octubre de 1982), va ser un pintor, cartellista polític, fotomuntador, publicitari i professor valencià. És considerat el cartellista més important de la Guerra Civil espanyola.
George Grosz
Va néixer el 26 de juliol de 1893 a Berlín.
Va cursar estudis d'art a l'Acadèmia de Dresden, a l'Escola d'Arts i Oficis de Berlín i en l'Acadèmia Colarossi de París.
En 1920, amb Wieland Herzfelde i John Heartfield, va organitzar la primera Exposició Dadaísta de Berlín.
Va ser enjudiciat moltes vegades per atemptar contra la moral. Les seves sèries de dibuixos relacionats amb les condicions de vida a l'Alemanya posterior a la I Guerra Mundial van aparèixer en les revistes Ecce homo (1923) i Das Gesicht der herrschenden Klasse (La cara de la classe governant, 1921).
En Metròpolis (1916-1917, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid, Espanya), exposa la bogeria que s'havia apoderat de la societat europea. Opositor del Nacionalsocialisme, va ser un dels primers artistes a atacar Adolf Hitler. En 1932 va emigrar als Estats Units i el 1938 va obtenir la nacionalitat nord-americana.
Cap a 1936 va començar a pintar a l'oli i realitza nombrosos nus, natures mortes i escenes de carrer. En vigílies de laII Guerra Mundial la seva pintura va adquirir un to desesperat.
Va escriure la seva autobiografia Un petit sí i un gran no (1946). Membre de l'Acadèmia de les Arts de Berlín oest el 1958, va tornar a la seva pàtria a l'any següent.
Man Ray
Va ser un fotògraf, pintor, escultor i cineasta relacionat amb l’art modernista, el dadaisme i el surrealisme que va estudiar a l'Acadèmia Nacional de Disseny de Nova York.
Al 1917 va fundar amb Marcel Duchamp i Francis Picabia, el grup dada de Nova York. Va començar a utilizar diferents tècniques, com l’aerògraf sobre vidre, paper fotogràfic i altres superfícies.
Després de traslladar-se a una petita colònia a Nova Jersey, es trasllada a París, al 1921, on va desarrollar rayogrames, imatges abstractes mitjançant la col·locació d’objectes sobre superficies sensibles a la llum. Va començar a fotografiar persones en lloc de pintar-les i va dedicar-s’hi a ser professor de fotografia a California, Estats Units.
Va realitzar pel·lícules com L’etoile de mer (1928).
El seu art es caracteritza per la imaginació, sensibilitat i sentit de l’humor. Com a pioner del dada i del surrealisme, les seves obres sempre han sigut originals, irracionals, eròtiques i quasi sempre escandaloses.
Peter Lindbergh
Peter Lindbergh va néixer al 1944 a la regió de Wartheland, a una Polonia ocupada en plena 2a guerra mundial, i es va criar a Duisburgo (actual Renania del Nord-Westfalia, Alemanya), juntament amb la seva família.
Als 15 anys va decidir deixar l’escola i posar-se a treballar com a aparadorista en una botiga, però, després de passar pel servei militar, va decidir matricular-se en una escola d’art a Berlín. Ell mateix recorda aquests anys: «Preferia buscar les inspiracions de Van Gogh, el meu ídol, en lloc de pintar els retrats i els paisatges obligatoris ensenyats a les escoles d’art». Aleshores, inspirat pel treball d’aquest pintor, es va mudar cap a Arles durant un any, per després emprendre viatges en autopista per Espanya i el Nord d’Àfrica.
Temps després va començar a estudiar pintura a la Escola Superior de Belles Arts de Krefeld (Renania del Nord-Westfalia), i durant els seus primers anys d’estudi va realitzar la seva primera exposició de la seva obra al 1969 a la galeria Denise René-Hans Mayer. L’art conceptual va ser l’últim que va influir en la seva fase final dels estudis d’arts visuals.
A continuació, es va mudar a Düsseldorf al 1971, aquest cop enfocant-se en la fotografia com a ajudant de Hans Lux (un fotògraf alemany) durant 2 anys. Llavors, un cop va acabar aquesta etapa de la seva vida, va obrir el seu propi estudi com a fotògraf publicitari al 1973.
D’aquesta manera, es va fer ben conegut al seu país natal, així que es va incorporar a la família de la revista Stern, juntament amb molts altres fotògrafs importants, per després mudar-se cap a París al 1978, buscant seguir la seva carrera professional per concentrar-se en la alta costura. Allà, va fotografiar a diferents models tals com Naomi Campbell o Cindy Crawford, i va col·laborar amb revistes tals com Stern o Vogue.
És considerat un dels fotògrafs del mon per excel·lència i un pioner a la fotografia, doncs va introduir una forma de nou realisme mitjançant la redefinició dels estàndards de bellesa amb imatges on ell preferia que la seva model tingués el maquillatge mínim i un pentinat senzill, potenciant la seva autenticitat i bellesa natural. La seva manera de fer i de pensar respecte la dona el separen d’altres fotògrafs, doncs ell privilegiava l’ànima i la personalitat, sempre tenint en compte que hi ha alguna cosa més que fa que una persona sigui interessant, més enllà de la seva edat. Ell mateix diu «Aquesta hauria de ser la responsabilitat dels fotògrafs avui en dia per alliberar a les dones i, finalment, a tothom, del terror de la joventut i la perfecció».
En definitiva, és conegut pels seus retrats senzills i reveladors (majoritàriament en blanc i negre) i també per haver treballat amb les marques i revistes de moda més prestigioses des de finals dels anys 70, juntament amb el fet d’haver oferit una nova interpretació de la dona després de la dècada de 1980, sempre negant-se a inclinar-se a la perfecció i els estereotips. A més, va ajudar a crear el fenomen top model de la dècada de 1990.
Finalment, amb 2 matrimonis, 4 fills i molta fama i reconeixement, va morir el 3 de setembre de 2019 amb 74 anys.
Barbara Held
Barbara Held és una artista, flautista i compositora resident a Barcelona. La seva pràctica de músic amb formació clàssica dóna prioritat a tota una vida de col·laboració, de treball interdisciplinari en relació amb altres artistes. Coneguda per la seva subtil exploració del material sonor, crea un treball sonor sensible i enfocat que exposa el detall de l'espai físic de l'escolta així com una gran atenció a com escoltem els cossos que es mouen a través del món.
Barbara va interpretar el 18 de setembre una tria d’obres de Chalkboard de Christian Marclay.
Albert Gusi
Albert Gusi (Castellbisbal, Vallès Occidental, 1970) és un artista català. Desenvolupa la seva obra amb una mirada particular del territori i el paisatge, des del camp de la fotografia. Sovint, les obres esdevenen accions fotogràfiques o performances col·lectives, on finalment en queda un registre gràfic, bé sigui fotogràfic o fílmic.
Joan Fontcuberta i Villà
Joan Fontcuberta i Villà (Barcelona, 24 de febrer de 1955) és un artista, docent, assagista, crític i promotor d'art especialitzat en fotografia.
Llicenciat en Ciències de la informació, Fontcuberta és professor d'Estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i la Universitat Harvard de Cambridge (Massachusetts), funcions que exerceix simultàniament amb la seva col·laboració amb diverses publicacions especialitzades en imatge.
La seva extensa obra fotogràfica es caracteritza per l'ús d'eines informàtiques en el seu tractament i la seva presentació de manera interactiva amb l'espectador. De la mateixa manera que altres artistes contemporanis, representa una visió crítica de la realitat, les veritats fotogràfiques, històriques o fictícies a través de la fotografia i el seu context.
Cristina de Middel
Cristina de Middel (Alacant, 1975) és una fotògrafa documental i artista alacantina. Ha treballat com a fotoperiodista per a diferents periòdics espanyols i ONGs abans de decidir dedicar-se a un treball més artístic i personal.
Combina els seus treballs documentals amb altres personals on qüestiona el llenguatge i la veracitat de la fotografia com a document i juga amb reconstruccions o arquetips que difuminen la frontera entre la realitat i la ficció.